Al llunyà regne del Japó es va celebrar una boda que seria recordada durant molt de temps per la seva grandiositat i cerimònia: el príncep Yamato Takeru i la seva estimada Takebana Himé van unir-se en matrimoni davant de Buda. Tots dos eren profundament estimats pel poble, ell per ser un guerrer valent i noble i ella per la seva bellesa sobrenatural i la seva reconeguda saviesa. Els auguris dels vidents eren bons, i la parella esperava viure en pau i harmonia durant la resta de les seves vides.

            Va esclatar una guerra.

            El senyor de la península de Keishu es va rebel.lar contra l’emperador iniciant una  llarga i sagnant guerra civil. El príncep Yamato es va veure obligat a liderar el seu exèrcit en un desesperat atac contra la base dels insurrectes. I així fou que en pocs dies es va reunir la flota més poderosa mai vista al regne: més de cent naus de guerra van sortir a la mar, i al buc insígnia viatjaven els enamorats Yamato i Takebana.

Desgraciadament, un matí en que la bella Takebana contemplava l’horitzó a la coberta del vaixell, el déu Susano-no-Mikoto, senyor dels mars i de les tempestes, va posar la seva mirada en ella i se’n va enamorar perdidament. Susano havia sentit parlar de la famosa parella, i per tant era conscient que Takebana era casada i feliç. Completament fora de si, el déu va fer esclatar una terrible tempesta que amenaçava d’enfonsar sense remei tots els vaixells de la flota. I a cada onada, a cada cop de tro i a cada terrorífic llampec, Susano cridava una vegada i una altra... Takebana... Takebana... Takebana...

            El príncep Yamato i la seva dona es van reunir a les seves cambres, a resguard de la pluja i els llampecs. Agafats de les mans per reconfortar-se, els enamorats es miraven de fit a fit sense atrevir-se a parlar. Finalment va ser ell qui va obrir la boca i va dir...

- Et penses que no sé que t’entens amb el butanero?

Jordi Palau riu entre dents mentre tecleja aquesta última frase. Un cop acabada badalla ruidosament mentre observa el rellotge de l’ordinador. Les quatre en punt. Ja són les quatre en punt i encara li falten cinc pàgines de relat! Horrorós.

Palau és escriptor. No gaire conegut, la veritat.

Aquest relat que està escrivint és un encàrrec del seu editor per a una revista cultural. “Volen que parlis d’alguna llegenda popular. No sé, jo me la inventaria, la veritat, així no et caldria anar buscant informació. Alguna cosa exòtica, jo que sé... Una història de xinos aniria perfecta, ningú no es molestarà en comprovar si existeix o no. Tu mateix”. Molt bé, cap problema, serà fàcil.

Palau no té ni idea de com acabar la llegenda que s’està inventant.

Potser Yamato combat amb el déu i el venç? I com pots guanyar a un ésser omnipotent? Enganyant-lo? No, no és moment de pensar reptes d’ingeni a les quatre de la matinada. Més possibilitats: potser el vaixell s’enfonsa i tots moren ofegats. Sí, molt bé. Quina llegenda més alegre.  I si aparegués algun altre déu per ajudar-los? No, aixó últim no. Ja és bastant arriscat haver dit el nom d’un déu que no existeix, Palau espera que a la revista no se’ls acudeixi comprovar-ho. I si...? I si...? I si el príncep Yamato fa mitja volta, engega la guerra a prendre vent i fuig amb la cua entre les cames? “Bah, a prendre vent”, pensa Palau, “ja ho acabaré demà”.  L’únic que té clar és que vol escriure un final feliç.

Palau esborra la pregunta del repartidor de butà i es queda mirant la pantalla de l’ordinador una bona estona. Res. Cap idea. Veu el seu reflex a la pantalla, els ulls vermells de son i cansament. S’aixeca sense molestar-se en apagar l’ordinador ni sortir del processador de textos, badalla novament i surt de l’habitació remugant.

Però Palau no sap una cosa.

O dos.

No sap que hi ha històries tan poderoses que volen explicar-se elles mateixes. I no sap que el príncep Yamato va existir de vertitat, i la seva dona, i el déu Susano. 

I no veu com a la pantalla de l’ordinador comença a aparèixer la continuació de la llegenda de la princesa de l’oest sense que ningú toqui el teclat.

 - Takebana, estimada meva, digue’m si saps com podem salvar la flota del desastre... Com podem derrotar el poderós déu de les tempestes?

- Oh, Yamato, saps prou que això és impossible. Cap mortal pot desafiar un déu i sobreviure... Però potser no caldrà. Hi ha una manera d’aplacar la seva ira.

- Quina? Digue’m què he de fer i ho faré al moment!

- Donar-li el que vol.

- No... No, això mai. Mai. Oblida-ho.

- No sents la seva veu ressonar per l’oceà? No sents el meu nom cridat amb ràbia i amor frustrat? Cal que m’entregui a ell, viva o morta...

- No ho acceptaré mai, això. Som marit i muller, una sola carn i una sola ànima. Si tu mors, jo moro amb tu.

- I què passarà amb els nostres súbdits? Deixaràs que el maleït tirà de Keishu els esclavitzi com fa amb tots els pobles que conquereix? Sense tu i la teva flota la guerra està perduda, i haurem faltat a la nostra obligació com a governants...

- No m’importa, Takebana. No m’importa en absolut.

- Això no és cert, estimat. Tots dos estimem el nostre poble i faríem qualsevol cosa per ell. Jo em sacrificaré al mar i amainaré la tempesta. A tu et queda el més difícil: sobreviure i posar fi a la guerra. És jiri, és el teu deure.

- No, no penso fer-te cas. Confiarem en els déus i en Buda.

Tots dos callen, mirant-se de fit a fit. Yamato parla de nou, en veu baixa, preguntant sobre una qüestió que fa estona li balla pel cap sense saber ben bé per què:

- Estimada, no sabràs pas què és un repartidor de butà, oi?

Takebana aixeca la veu, enfadada, ignorant la pregunta del príncep.

- Has de tornar la pau al país, Yamato, i aquesta és l’única manera.

Durant una estona romanen en silenci, mirant-se als ulls. Takebana murmura:

- Ens hem d’acomiadar, amor méu. El nostre temps junts s’està acabant... Però pots estar segur d’una cosa, i vull que pensis en ella quan estiguis combatent, quan vencis al tirà de Keishu i després, quan tornis a casa victoriós.  Ens retrobarem de nou al paradís de l’Oest, allà on no existeix el dolor ni la mort. Ni la guerra. Ni la separació.

Yamato no diu res, no pot fer-ho. Només abraça la seva dona i plora com un nen. Acarícia els seus cabells, besa els seus llavis, cau als seus peus. S’acosta la fi.

Allunyem-nos uns moments de la parella. Que s’acomiadin en pau.

La tempesta empitjora per moments. Yamato ordena llençar al mar vuit estores de jonc, vuit de seda i vuit tatamis més de cera... I al damunt de tots ells s’hi llença la princesa Takebana, amb els ulls clucs, sacrificant-se pel seu poble i pel seu estimat.

I Susano no la veu, la seva ràbia és massa profunda i violenta.

Però en enfonsar-se la princesa sota les aigües, inmediatament la tempesta amaina, el tro calla, les onades desapareixen. Els altres membres del panteó diví han intercedit. Susano, en adonar-se del que ha provocat amb la seva follia, es retira als seus abismes submarins per plorar la mort de la seva estimada Takebana.

Yamato ja no plora, no li queden llàgrimes.

Només mira llargament cap a l’est, per on ha desaparegut la seva dona, i murmura:

- Azuma waya...

És a dir, “Oh, la meva dona...”.

Des d’aleshores al punt cardinal de l’est se l’anomena azuma (la meva dona), en memòria de la desgràcia de Takebana Himé i Yamato Takeru.            

Palau torna de la cuina acabant de mastegar el seu entrepà nocturn. Sorprès, es queda mirant la pantalla de l’ordinador, llegint la inesperada continuació de la “seva” llegenda. Pel que sembla encara no ha acabat d’escriure’s... Noves paraules apareixen lentament sense que ningú –ningú visible- les escrigui.

                                                Maldat dels déus...

                                                És un terrible destí

                                                la mort de l’amor.