El mundo de Laura Lila

   El 11 de Septiembre de 2003, en lo que acabaría revelándose como una de las mejores decisiones de mi vida, asistí a una muestra de cortometrajes del CCCB, el Mecal. Allí conocí a una persona que me fascinó desde el momento en que le puse los ojos encima. Una mujer atractiva, despierta e inteligente, de la que me dije de inmediato que tenía que saber más cosas. Averigüé que era historiadora y antropóloga,  que estaba cursando estudios de quiromasaje y osteopatía y que trabajaba como monitora en una ludoteca. Descubrí que que siempre se debatía entre el instinto y la razón, que era una lectora compulsiva y que había vuelto recientemente de un Erasmus en Francia. Supe que tenía un carácter volcánico y apasionante, una personalidad compleja y lo suficientemente contradictoria y llena de matices como para no resultar jamás aburrida. Me fascinaron sus manos, de dedos largos y finos, que agitaba con vehemencia mientras hablaba dibujando extrañas figuras en el aire. Encontré maravillosa su risa, y me puse como reto personal provocársela cuantas más veces pudiera...

     El 12 de Octubre de 2003 reuní valor e invité a cenar a esa mujer al piso de Gràcia en que vivía por aquel entonces. Para mi enorme alegría y sorpresa, aceptó. Lo que pasó aquella noche, como comprenderéis, no voy a explicarlo.

     El 2 de Enero de 2003, Laura Lila y yo cruzamos la puerta de nuestro pisito en Hospitalet de Llobregat. Acabábamos de empezar a vivir juntos... Sin dudarlo. Y allí transcurren nuestros días hasta hoy... Ella me mira y me ama aún poniendo a veces cara de pensar que soy un gorila, y yo la miro y la amo sabiendo la suerte que he tenido al encontrarla.

 

   Entre las muchas cosas que Laura Lila y yo hemos compartido, una de las más apasionantes ha sido juntar el círculo de amigos y conocidos. A la heterogénea troupe que he ido conociendo a lo largo de mi vida, se han ido uniendo miembros de los variados grupos de gente con los que la sociable Laura ha confraternizado. Ahora sólo mencionaré a unos pocos, dejando al resto para futuras actualizaciones... Más que nada porque todavía no les he preguntado a muchos de ellos si les importaría o no aparecer en esta página, y si querrían o no ver publicada su imagen.

 

  

No és mai fàcil exercir de mare soltera, però pel que sembla la dona que riu a la vostra dreta ho aconsegueix de forma excel·lent... Ella es diu Gala, i el nano amb un somriure que travessa el xumet respon quan li diuen Aram (noms ben macos tots dos, per cert). Els he vist sempre a Castelló d'Empúries o a Colera, i se'm queden clavades a la memòria la seva alegria, la trapelleria tremenda de l'Aram (a qui la Laura i jo vam cuidar una nit en una memorable ocasió), l'actitud directa de la Gala envers la vida... A través d'ella he conegut dones fascinants com la Dolors i la Ramona, o artistes plàstics amb molt per compartir i una habilitat envejable, com el Lluís.  



   La noia que somriu a la foto de l'esquerra es diu Meritxell, i ara mateix se la pot trobar a Brusel·les si un s'anima a fer-li una visita (fet que es produirà ben aviat si la Laura i jo trobem el moment, per cert). Molt intel·ligent, desperta i emprenedora, és una de les millors amigues de la Laura tot i que ara estigui més o menys lluny. Les vegades que ha vingut a Barcelona i he pogut parlar una mica amb ella m'ha causat una boníssima impressió, així que espero que vingui més sovint... Recordo ara mateix el cap d'any de 2003, on vam anar junt amb la Tríada barcelonesa a triscar per alguns bars del Gòtic. Una salutació des de Barcelona i a veure si ens trobem aviat!  

 

 

És difícil parlar de l'home que riu a la foto de la dreta sense mencionar una de les seves passions: la música. En Llibert va nèixer amb notes musicals a la sang en comptes de glòbuls vermells, de forma que només li cal veure un instrument completament nou i jugar-hi una mica per començar a treure-li notes i melodies. Guardo com a experiències inoblidables algunes nits a Colera, amb el Llibert, el Jordi Guitarra i més Arreplegats tocant des de música turca fins al Jerónima de los Mojinos. Un luxe. Hi ha altres estampes inoblidables: per exemple veure'l pujar una muntanya tocant com un boig la gaita escocesa i sense perdre l'alè en cap moment... Llibert és un enginyer industrial que recentment ha presentat projecte (amb la sensació impagable de relax que acompanya aquests moments), i barrunto que barrejant contes i música farem grans coses junts... Un gran tipus, bona persona, tranquil i alegre, amb qui sempre ve de gust fer unes cervesetes... O un vi de missa.

 


ESTAMOS TRABAJANDO EN ELLO

Al bo de Ramon el vaig conèixer fa dos anys a una de les meves festes d'aniversari, però no vaig tenir oportunitat de parlar amb ell amb calma fins un temps més tard, quan es va apuntar al grup "Entropia teatre", per on tants dels meus amics han passat en un moment o altre. En Ramon va estudiar Història juntament amb la Laura Lila, i arrel dels seus anys universitaris s'han fet grans amics. Cosa fàcil per una altra banda: és un tipus intel·ligent, amable i simpàtic, que defensa les seves idees amb passió i insistència però sense perdre mai el respecte. En forma gràcies al tennis i a l'exercici, vegetarià i "manitas", la Laureta i jo tenim moltes coses a agrair-li al Ramon, entre elles gran part dels nostres mobles, forats de la paret i feinetes de Bricomanía que hi ha a casa... :) Moltes gràcies, Ramon, ja saps que estàs convidat a un soparet a casa nostra quan vulguis.  

 

I els següents de la llista, quan els hagi demanat permís, són la Meme, la Pepa i família, la colla històrica (Yolanda, Anna i Oriol, Emma i Francesc,...), els Arreplegats (Mercè, Mireia i Isra, Jeni i Rober,...), i encara més gent que aquesta bruixeta bona m'ha dut a conèixer!  

     


        Volver a Gente