Encara no s’havia despertat del tot quan va inclinar el cap i va vomitar una mica, tossint.

            El llit es balancejava com si estigués penjat d’una corda i semblava com si amb el més mínim moviment es pogués desequilibrar i bolcar-se. Més o menys va ser això el que va passar, i es va estimbar de nassos contra el terra.

Però no va fer-se mal. Malgrat la tos i els vòmits, es trobava perfectament. No hauria estat capaç de descriure la sensació, però era màgica. Alguna cosa havia canviat en les profunditats de la seva ment. Sí, ho podia percebre, havia crescut, s’havia desenvolupat d’una manera grotesca i inesperada. El seu cervell i la seva ànima eren diferents. Tot era gran i diferent. Havia despertat en el millor dels móns possibles i res podria espatllar-ho.

            També tenia ganes de pixar. Es va aixecar i es va dirigir cap a la finestra, que era oberta i li arribava just per sota la pelvis. La llum del sol li feia mal als ulls però alhora li estimulava els sentits i el feia viure. La semi-paràbola daurada va brillar i el va fer encara més feliç i finalment va morir contra un toldo i va regalimar fins al carrer.

            Es va girar i va mirar la taula. El pot estava trencat i les pastilles vermelles escampades. N’hi havia algunes pel terra. I també hi havia el seu bloc de notes, acumulant tots els seus càlculs i anotacions, tots els seus descobriments, fins l’últim (el definitiu).

Però no entenia la seva pròpia lletra. Les paraules eren símbols sense sentit. Va anar passant les pàgines i es mirava amb atenció totes aquelles marques. Potser estaven en un idioma desconegut? Ni tan sols els símbols matemàtics eren res més que línies i ratlletes i puntets que (sí, ell podia apreciar-ho) no per la seva absurditat deixaven de tenir un immens valor artístic.

            Va observar com a l´última pàgina l’escriptura deixava d’estar organitzada en rengleres més o menys uniformes i gradualment esdevenia caòtica. Les línies eren tremoloses i les lletres es convertien en gargots. L’última paraula s’allargava i començava a girar. Algú (qui sinó ell?) havia intentat representar un espiral infinit però no se n’havia sortit del tot. El llapis jeia allí a la vora, amb la punta trencada.

            Tenia gana. Volia esmorzar (o dinar o berenar o sopar) però no va trobar res d’aparença comestible. Va començar a rosegar el llapis mentre obria armaris i calaixos. Roba, llibres, carpetes, utensilis que no reconeixia, capses, coses... Res, al cap i a la fi. On collons estava el menjar?

            Volia marxar d’allí i intuïa que la finestra no era el camí adequat. Però li costava obrir la porta. Com podia ser que no fos capaç d’obrir-la després d’haver obert tots els armaris? Finalment va recordar la utilitat d’aquell enginy i va girar el pom de la porta i la va empènyer amb totes les seves forces. Després va provar cap a l’altre costat i la porta es va obrir.

            Era lliure. Més lliure del que mai havia estat. El llarg corredor li va provocar vertigen i va caure de genolls a terra, però el dolor ja no existia. I va avançar a gates, molt lentament, gaudint de l’excursió. El corredor era recte i malgrat això havia esdevingut un laberint ple de sorpreses. Les rajoles planes feien formes estranyes i la seva pròpia ombra era un monstre. Potser era un monstre bo, però un monstre al cap i a la fi.

            Va trobar una habitació amb la porta oberta i la llum encesa. Hi havia un llit i hi havia una noia. S’hi va atansar i es va poder posar de peu. La noia dormia sobre el llençol i no portava roba. La va tocar per despertar-la però ella no es va moure.

            Li hauria parlat però no sabia què dir-li. O no la coneixia o no la recordava. I tampoc estava segur de poder articular paraules coherents. Però pressentia que el seu deure era despertar-la i per això es va posar a cridar tan fort com va poder. “AAAAAAAAAAAH!!”

            Res. Silenci.

            “AAAAAAAAAAH!!”

            Era morta, potser? Només per si de cas, va continuar cridant.

“AAAAAAH! AAAAAAH! AAAAAAH! AAAAAAH!”

            Li va tornar a venir la tos, però tan bon punt es va recuperar que va tornar a cridar. No pararia fins que la noia es mogués.

            Algú va prémer el timbre (quanta estona havia passat?). I ell va respondre amb el mateix tipus de crits. I el timbre va insistir i ell va cridar més. Finalment algú va mantenir polsat el botó del timbre i el seu so continuat va arribar a ser més estrident que tots els xiscles que ell podia articular amb la seva laringe afònica.

            Es va dirigir cap al rebedor, recolzant-se a les parets per no caure, i allí es va sentir satisfet en comprovar que recordava com s’obrien les portes.

            Es va trobar amb molta gent que tampoc coneixia, encara que potser eren tan sols els veïns (a qui hauria de conèixer) que venien alertats per l’escàndol. I li estaven dient coses. Si més no, movien els llavis, d’això n’estava segur, però no podia percebre els sons. Sí, ara sí, igual que un llamp que arriba una mica després d’un tro, va començar a sentir les paraules. Però no entenia res i es va posar a riure. Va pensar que els hauria d’entendre, però que al cap i a la fi no li importava el que deien, no podia ser res interessant. A més, per molt interessant que fos, què li podien ensenyar a ell? A ell! Ell, que ja era un déu i posseïa el Cosmos!

            Va passar entre els cossos, que es movien i s’apartaven i parlaven sense respirar i el tocaven i intentaven aturar-lo i es posaven al mig i l’obligaven a fer esses i parlaven i parlaven i parlaven. Eren autòmates o alguna cosa pitjor. Ell, davant de l’ascensor, intentava entrar-hi però havia tornat a oblidar com s’obrien les portes. I els autòmates continuaven parlant. Esquivant-los va estar a punt de caure per les escales.

            Les escales eren perilloses, fins i tot per a ell, però eren l’única manera d’escapar. S’hi va asseure i va començar a arrossegar el cul d’esglaó en esglaó. Els autòmates, a la seva esquena, era com si haguessin desaparegut.

            Va arribar al carrer guiat per la llum del dia. Allí, el seu destí ja no era una entelèquia. Estirat al mig de la vorera, panxa amunt, va mirar el cel i els núvols i les persones que passaven, que també el miraven a ell i feien ganyotes. I va riure.

            La vida era tan sols una reacció química; i les portes, una metàfora cruel i ambigua.

            De la butxaca de la camisa li van caure un parell d’aquelles pastilles vermelles, les va recollir i les va mirar amb desig gairebé sexual, encara que sospitava que no n’havia de prendre masses. Intuïa perill, però no se li va ocórrer cap raonament concret que ho justifiqués i per això se les va empassar. Se n’havia empassat tantes que no necessitava ni aigua.

            I tot va ser encara millor. La gent que passava al seu voltant van esdevenir simples ombres i després espectres fantasmals que no el podien molestar perquè ell ja no era allí. Estava en una altra galàxia. I hi havia formes i colors. I coses.

            Tot encaixava, i la matèria finalment s’havia convertit en energia.

            No recordava res del seu passat, ni tan sols sabia el que havia fet ahir, quan aquell estrany procés s’havia iniciat; ni sabia el que faria en el futur, ara que tenia tan poder i tanta força. No, tampoc era gaire conscient del que estava passant en aquell gloriós instant.

            Però quan un grup d’espectres, alguns d’ells amb uniforme, van intentar ajudar-lo a aixecar-se del terra, va decidir fermament que no es volia aixecar i que, si calia, es defensaria a cops de puny.